De l’individual al col·lectiu

Els dies que ens pertoca viure no són pas fàcils. La crisi ferotge que s’ha escolat pel bell mig del sistema financer, ja fa temps que ens ha dut certes conseqüències. Conseqüències que no agraden a ningú, però que a la vegada ens han portat a veure la cara poc agraciada d’aquesta societat del segle XXI.
Aquella societat abduïda per un consum frenètic que a la vegada no volia veure més enllà del present i del mateix individu, veu frenada de cop les seves aspiracions. Aquella societat que en part no s’identificava amb conceptes com sostenibilitat i que vivia al dia, s’ha estancat i veu com ha de pensar de cop, més enllà del demà. Una societat que majoritàriament s’aferrava a l’individualisme. Un individualisme imperant aquests darrers anys que ens ha portat on som. Temps on la gent es mira al mirall de casa i procura que els seus no rebin gaire. Dies egoistes a voltes. Temps difícils per pensar col·lectivament cap a on volem anar. Un hivern per confiar que la grossa arribi a casa i per esperar que les tisores no afectin a l’economia domèstica.
D’aquesta poca capacitat d’actuació i pensament col·lectiu, certs agents socials se n’aprofiten, i duen a terme un plec de mesures que alguns ens escandalitza. Si realment volem sortir del pou, la nostra manera de pensar, actuar i treballar ha d’esdevenir conjunta i cooperativa. Aquesta forma d’actuar, per sort, no és una raresa en aquesta societat, tenim un munt de bons d’exemples que ens poden servir. Exemples de diferents tipologies i àmbits d’actuació (ONG’s, cooperatives de consum, entitats i associacions de tot tipus,…) que ens ajuden a entendre i a dibuixar una manera més de viure en aquest planeta.
Les èpoques de crisi, en definitiva, són temps pels canvis. I perquè els canvis siguin col·lectius, els individus en particular hi tenim molt dir.
Article publicat a Ràdio Granollers

El mitjans de comunicació i el català

Aquest país gaudeix d’uns grans mitjans de comunicació públics i també de certs grups mediàtics privats que opten per un periodisme expressat en català. Les retallades aquest cop han arribat als mitjans de comunicació públics. El debat d’aquests darrers dies gira, en gran part, a aquest tema. Però avui tinc ganes de parlar, no de les retallades, que ja hi haurà temps de fer-ho, sinó de la utilització de la llengua catalana als mitjans de comunicació en aquest país.
Si bé a principis dels vuitanta, els mitjans de comunicació expressats en català eren minoritaris, en l’actualitat, el ventall és molt ampli i gaudim d’una oferta audiovisual, escrita i virtual prou àmplia. El problema doncs, no és l’oferta, sinó la qualitat periodística i també lingüística d’aquesta. Ja fa cert temps, sobretot en mitjans de comunicació públics però també en privats, que sento, escolto i llegeixo un munt de barbaritats lingüístiques, no només per part dels tertulians i opinadors, sinó també per part de diferents professionals de la comunicació. Barbaritats lingüístiques pel que fa a la llengua catalana.
Els meus ulls llegeixen males traduccions al català. A les meves orelles ressonen amb força, formes errònies com el mític “tenir que”, castellanismes i registres lingüístics mal utilitzats… Ja començo a estar cansat, que menystinguem la nostra llengua i la utilitzem de forma descuidada. Un professional de la comunicació, a part de saber moltes altres qüestions, també ha de saber utilitzar la llengua que usa, correctament. Estic cansat d’escoltar en hores de màxima audiència certs desencerts lingüístics. Seria hora, i més en els temps que ens toca i ens tocarà viure, on la cultura i la llengua catalana rebran tot tipus d’atacs, que tinguéssim cura de la nostra pròpia llengua, un dels trets identitaris més significatius d’aquest país. Els professionals de la comunicació, no només esdevenen un mitjà per donar o rebre informació, sinó que també són un mitjà per enfortir la qualitat lingüística del país. Un periodista no només ens informa, sinó que amb la seva manera d’expressar-se, amb la seva manera d’utilitzar la llengua, esdevé un mirall lingüístic per la societat.
La principal eina d’un comunicador, la llengua, ha de ser usada amb cura i respecte. Alguns, no només ens volem informar, també ens volem nodrir i enriquir lingüísticament amb el mitjans de comunicació.
Article publicat a Ràdio Granollers.

20 anys de Xics, 20 anys de castells a Granollers.

 

Foto: Toni Torrillas
Aquest passat diumenge, els Xics de Granollers han tornat a coronar un castell de vuit, el quatre de vuit. Un castell que és el segell identificador de la colla vallesana. El carro gros, com se’l coneix en el món casteller, és el castell de vuit més repetit pels de la camisa grana, 50 cops l’han descarregat i uns altres 7 només l’han carregat. L’anècdota d’enguany, és que aquest 4 de 8 carregat en la XXa Diada dels Xics, per culpa de la meteorologia grisa d’aquest passat 13 de novembre, es va assolir al Centre de Cultura Popular i Tradicional de la Troca.
Aquest any els Xics estan d’aniversari, vint anys de castells a la ciutat i també a la comarca, vint anys portant el nom de la ciutat arreu del país i també per altres contrades veïnes. Vint anys de moltes efemèrides, com el dos de vuit amb folre descarregat el 3 d’octubre de 1999 a la Roca del Vallès. Vint anys plens d’emocions, vivències i experiències, on Granollers i la plaça de la Porxada sempre hi han tingut un protagonisme evident. En definitiva vint anys de fet casteller en una ciutat de poca tradició castellera.
Des d’aquell 1991, Granollers gaudeix d’una colla amb una activitat castellera i social contínua. Granollers i comarca frueixen d’una colla castellera que, des d’aquell 12 de novembre de 1995, quan es va carregar el primer quatre de vuit dels granes, sovinteja de forma més o menys regular els castells de vuit. En definitiva vint anys per recordar el passat, però també vint anys per emprendre un nou repte, el repte ja no és la consolidació, sinó l’autosuperació castellera i social d’aquesta.
Felicitats Xics, per aquests 20 anys i per aquest darrer 4 de 8. 
Article publicat a Ràdio Granollers.

Fusió altament nostrada

Anit es tornaren a aplegar a dalt d’un escenari, en Roger Mas i la Cobla Sant Jordi. Ho van fer al Teatre Kursaal de Manresa en motiu de la 14a Fira Mediterrània. L’espectacle musical, que es va estrenar aquesta primavera al Petit Palau, aglutina en un mateix recital cançó i cobla.
La funció d’ahir, la segona que interpretaven el cantautor solsoní i la cobla barcelonina, va posar de manifest una relació artística estreta entre ambdós protagonistes. Un recital que proposava un duel musical entre la veu d’en Roger Mas i la sonoritat de la Cobla Sant Jordi. Una funció de distingida qualitat, on la potència vocal del cantautor vestia les melodies de la tenora, fiscorn i companyia
El concert d’anit, es notava treballat i cuidat en quant a repertori i arranjaments, aquests últims realitzats per en Xavier Guitó, pianista i mà dreta musical d’en Roger Mas. El de Solsona va vestir la funció amb cançons dels seus treballs discogràfics, sobretot de les Cançons Tel·lúriques i del Mística Domèstica, amb alguns nous temes i amb adaptacions i versions d’artistes d’altres cultures properes. D’aquesta manera, es va poder contemplar com en Roger Mas, cantava cançons en gallec, italià, francès, eusquera i castellà. Els moments àlgids d’aquestes es van viure quan van interpretar “L’aigle noir,” de Barbara i la “Santa espina” El cantautor dóna un nou pas endavant en la seva proposta artística, un pas arriscat, però ferm.
Així doncs, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi van oferir un concert que caminava entre la cançó indispensable i la sonoritat més nostrada. Una funció profunda en quant a veu i cadència. Un recital sensacional que obre les portes a més col·laboracions entre ambdues formacions. Una ja és coneguda, el futur recital a l’Auditori de Barcelona, l’altra podria ser dins d’uns estudis de gravació. Alguns esperem que aquesta fusió altament nostrada pugui tenir el seu treball discogràfic. Bé, de fet, més que esperar-ho, ho desitgem.
Altres paraules interessants:

La programació necessària

Foto: Recital “La Cançó Necessària” CCA2011
Ja són quatre anys de cants i autors. Un grapat de concerts i recitals ben distints, una varietat d’artistes musicals que han passat per Granollers i un públic cada cop més fidelitzat amb el cicle de cançó. Granollers en aquests quatre anys, ha vist passar diferents virtuosos de la lletra i la melodia; Pau Riba, Sanjosex, Jaume Pla (Mazoni), Le petit Ramon, Maria Coma, La Iaia, El petit de cal Eril, Feliu Ventura, Cesk Freixas, Pau Alabajos o Eduard Canimas per citar-ne alguns. Un esforç per elaborar una programació acurada i afinada on, any rere any, alguns artistes locals també han tingut la seva presència necessària. Un festival que aposta no només per la qualitat artística sinó també pel contingut. Mostra d’això ha estat la producció del darrer espectacle que va concloure la quarta edició del Cicle de Cants i Autors, “La Cançó Necessària”.
“La Cançó Necessària” ha significat portar a dalt de l’escenari la renovació generacional de la cançó protesta dels Països Catalans. <!– @page { margin: 2cm } P { mCC Cesk Freixas, Pau Alabajos, Meritxell Gené, Andreu Valor, Josep Romeu i Jordi Montañez van escenificar aquesta “Cançó Necessària”. Una generació que representa la descendència directa dels Raimons, Ovidis, Llachs i Pi de la Serra. Una generació jove, que no ha patit una dictadura, però que carrega amb el pes de moltes altres injustícies socials i nacionals. És just i necessari aplaudir obertament la valentia d’aquesta generació, així com la gent que aposta per aquest tipus de producció cultural.
El Cicle de Cants i Autors que organitza cada any el Casal Popular l’Esquerda, amb la col·laboració d’altres estaments, s’ha col·locat i afermat en el mapa dels festivals musicals de la comarca i del país. Un cicle d’aquestes dimensions, com molt bé apunta l’article de Esteve Plantada, representa una programació necessària a la ciutat, no només per reivindicar la capitalitat cultural d’aquesta, sinó per esdevenir un contrapunt de distingida qualitat (oferta per la societat civil) que posa de manifest certes mancances de l’administració pública en aquest àmbit.
Ara toca esperar 365 dies més per poder tornar a gaudir de la cançó catalana amb totes les seves lletres. La propera edició serà la del cinquè aniversari, una data prou significativa, com per esperonar als organitzadors a celebrar-ho amb una gran festa. Una festa on el protagonisme el prengui, la música del nostre país, com no podria ser d’altra manera.
Article publicat a Ràdio Granollers