50+: Recital colossal.

Les paraules seran insuficients per definir tal espectacle musical. Moltes cròniques quedaran curtes davant la exhibició artística que van representar aquests músics. Dubto si les meves paraules estaran a l’alçada del que aquest passat dissabte, les meves orelles van poder delectar. Set parelles ben diverses per a diferents estils de cançó, catorze artistes distints per a un mateix públic. Dues generacions artístiques unides per un estil musical concret, la cançó d’autor en català. Cançons per triar i per remenar per obtenir un recital estratosfèric i de dimensions grandiloqüents. Cançons cantades a dues veus majoritàriament per simbolitzar la unió musical, o qui sap, si per simbolitzar el traspàs generacional. Amb tot, el Teatre Auditori de Granollers semblava presenciar un “All-Star” de la música en català, ja sigui per la exagerada qualitat que es reunia junta, com pel punt de xou artístic que tenia tot plegat.

Obrien el foc melòdic la parella formada per Marina Rossell i David Carabén (Mishima), primer va tocar versionar el tema “Mare de Déu del món” de la cantautora barcelonina, tot seguit David Carabén va continuar amb la cançó “Un tros de fang” de la formació que lidera, Mishima. Sense espai per l’espera van entrar a escena Joan Isaac i Jaume Pla (Mazoni). Amb “Què tramposa és la vida” d’en Joan Isaac s’iniciava aquest nou duet, que no va defraudar en cap moment. Tot seguit era el moment de cantar “Cap al mar” tema del grup empordanès Mazoni, del qual Jaume Pla n’és vocal i guitarrista. Amb tot, en la funció encara hi havia espai per les sorpreses, i quin duet sinó, el protagonitzat pel mestre Jaume Arnella i el reivindicatiu Carles Belda, podia deixar anar certa estupefacció. Va ser amb les cançons tradicionals “Noies que en festegeu” i “Les cobles del Peirot” que ambdós cantautors van brindar un recital envejable i carregat de discurs. Seguidament entraven a l’escenari Carles Sanjosé (Sanjosex) i Quico Pi de la Serra. Cantautors que han deixat petjada dins del món de la cançó. Cadascú va optar per cançons amb un marcat caràcter identitari. “Passejant per Barcelona” tema d’en Quico Pi de la Serra que mostra la visió particular de la ciutat comtal va ser cantada per Sanjosex i “Baix Ter Montgrí” tema d’en Sanjosex sobre el Baix Empordà, va ser cantada per en Quico Pi de la Serra. Després d’aquest duet masculí va ser l’hora de l’únic duet femení. Estic parlant de la Núria Feliu i la Sílvia Pérez. Amb “Anirem tots cap el cel” la cantant de Sants es va ficar el públic a la butxaca, per la seva banda Sílvia Pérez va bocabadar tothom amb la seva veu tant tendra en el tema “Pare meu”, una versió musicada del poema de Maria Cabrera. I quedava la traca final, un dels duets més esperats de la nit, la Maria del Mar Bonet i en Roger Mas, cantant junts “l’Àguila negra”. Cançó que juntament amb “Preludi”, poema de Jacint Verdaguer versionat per en Roger Mas, van posar la pell de gallina a més d’un. El punt i final va anar a càrrec d’en Jaume Sisa i d’en Joan Garriga. Amb “Cançó del lladre” i “Qualsevol nit pot sortir el sol” es va posar el fi de festa i es va donar per finalitzat el recital.

El públic no volia donar per acabada la funció, en volia més. Al públic se li van fer curts els poc més de 75 minuts que va durar l’espectacle. Però és que després d’escoltar un recital amb tanta qualitat, el més normal és que el temps passi volant. Catorze cançons, de les quals quedar-se amb una era un exercici de gran dificultat. Durant més d’una hora va ser un no parar de selectes cançons. Més de seixanta minuts per delectar un plat musical exquisit, el qual ningú volia que s’acabés per gaudir plenament i intensament del plaer que representava cada cullerada.

Aquest recital serveix per certificar que aquest país té molt poc a envejar musicalment d’altres països. Més d’una hora per autoafirmar-se, per viure sense complexos culturalment parlant. Crec que és un espectacle que podria gaudir d’una projecció intensa arreu del territori català, i que segurament tindria una excel·lent acceptació. Però a la vegada, crec que trobar un forat comú a l’agenda d’aquestes catorze patums seria el més semblant a una proesa. Per això només em queda dir una cosa més. Espero i desitjo, tal com diu el director artístic d’aquest espectacle musical, que el país pugui viure cinquanta anys més de cançó catalana. Per què hi ha gent que confia en el talent d’aquest país i per què hi ha gent que cada cop més, vol viure i fruir desacomplexadament de la seva pròpia producció cultural.

(Sàvies són també les paraules que trobareu sobre aquest espectacle aquí.)

2 pensaments sobre “50+: Recital colossal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s