Les anxoves de l’Escala, punt i final.

Anit tocava presenciar quelcom especial i únic. Les anxoves de l’Escala, formació efímera i fugaç, però a la vegada de gran intensitat i qualitat musical, posava el punt i final a la festa major de Sant Cugat així com, segons el mateixos integrants del grup, a la curta vida d’aquest trio musical.

Les anxoves de l’Escala, la darrera proposta musical d’en Joan Garriga i en Carles Belda, (de la qual ja n’he parlat en aquest portal) suposa un trajecte profund per les cançons i les melodies que ambdós acordionistes han forjat en el seu propi camí artístic i musical. Els mestres dels 21 botons van oferir un recital carregat de peces tradicionals i populars, sense deixar escapar altres tonalitats totalment festives i alegres, que van contagiar el públic militant que hi havia a la plaça del rei del municipi vallesà.

“El fugitiu”, poema d’en Miquel Martí i Pol i peça dels Xerramequ tiquis-miquis cantada pel líder de La Troba Kung-fú que està inclosa en el primer disc de la formació barcelonina, va servir per inaugurar la funció després d’una llarga introducció arcodiònica. El directe va repassar temes d’ambdós acordionistes vallesans. Peces icòniques com “El pardal” (Dusminguet), “Les rondes del vi” (Jaume Arnella), “La cançó del lladre” (Adaptació de La Troba Kung-fú) o  “Bruno”(Carles Belda) entre altres, van encoratjar al públic assistent a gaudir de l’espectacle musical que es produïa. No hi va faltar tampoc, espai per a la cançó improvisada. Aquest estil de cant, que tant esbomba sempre que pot el que fou la meitat de Pomada, va ser empeltat en forma de nyacra. Ambdós cèlebres acordionistes van mostrar la seva habilitat amb la glosa, recordant a alguns l’excel·lència improvisadora d’aquella Ensaladilla So Insistent.

Les anxoves de l’Escala han posat punt i final ha aquesta aventura artística. Alguns potser no ho hauran pogut gaudir, d’altres ho hauran fet en la seva plenitud i d’altres esperen que aquest sigui només un punt i seguit en la col·laboració musical i a la vegada ferotge d’ambdós il·lustres acordionistes. Potser Les anxoves de l’Escala és d’aquelles propostes “carpe diem”, per a gaudir-les a l’instant. Una proposta que viu del fet que sigui quasi bé irrepetible. Tot plegat sense cap mena de dubte, li proporciona a tal acoblament originalitat, singularitat i fugacitat.

Llarga vida a suggeriments insòlits com aquest.

Un pensament sobre “Les anxoves de l’Escala, punt i final.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s