L’altra cara de l’èxit casteller.

576_1360177130castells-david-oliete-IPA-AwardsEl món casteller està de moda. Aquests darrers anys, aquestes últimes temporades hem assistit a un auge tant de les formacions més històriques del panorama casteller com d’altres formacions castelleres més novelles. Ha estat un esclat tant a nivell d’evolució tècnica, perquè en definitiva els grans castells requereixen exigència tècnica, com a nivell d’augment de massa social en les colles castelleres, ja que aquesta revolució castellera ha passat i passa per l’increment del nombre de castellers.

El creixement casteller requereix de dos elements, alt nivell de tecnificació castellera i elevat gruix de camises. Molt sovint els mitjans especialitzats en temàtica castellera i el públic en general, han optat per informar i debatre sobre el primer element, l’evolució tècnica que han realitzat algunes colles castelleres, analitzant metodologies d’assaig, descobrint noves formes de lideratge tècnic, etc. Però al meu entendre, pocs articles s’han escrit sobre el segon element, l’esclat social i sobre quines iniciatives han realitzat les colles castelleres per créixer socialment, requisit “sine qua non” per optar a fer grans castell.

És evident que els dos elements són igual de necessaris per l’objectiu global de créixer com a colla. Ara bé, les colles que han passat de nivell bàsic de 8 a fer castells de 9, o les colles històriques que han passat de fer pocs gammes extres a fer-ne un número elevat cada temporada, sabem què han fet a nivell d’entitat? quines són les altres claus de l’èxit, aquelles inventives poc mediàtiques però altament necessàries per l’objectiu? On és la cara B de l’èxit de determinades colles castelleres? El mèrit d’aquesta revolució castellera també rau en l’anàlisi d’aquestes dinàmiques socials.

Rascant en l’ADN d’algunes entitats castelleres, cercant en les xarxes socials de les colles més actives o compartint coneixements ja sigui a plaça o en jornades de tarannà social, podrem esbrinar-ne els ingredients. En definitiva podrem trobar l’altra clau de l’èxit.

Molt s’ha plagiat, en el bon sentit de la paraula, en el món casteller, per tal que els assajos gaudeixin de més camises. Molt també, s’està debatent (Revista Castells) i fins i tot innovant, per tal que a les diades castelleres hi hagi més públic (Ajuntament de Tarragona). Tot el món casteller aprofundeix en aquest aspecte important però a voltes, amb menys repercussió.

Cal conèixer doncs, el territori, cal conèixer la realitat que envolta aquest territori i cal nodrir-nos sobre la realitat de la societat civil i del teixit associatiu d’aquest, per poder extreure’n les claus del possible creixement social casteller.

La recepta única i màgica per a tothom no existeix, però sense paciència, sense saber fer i sense generar il·lusió, poc es pot créixer. La por a l’estacament sempre ha existit, potser tal vegada, la solució estarà en fer quelcom diferent al que sempre s’ha fet, i que no s’havia fet, precisament per por.

El món casteller està de moda, traiem suc d’això i sobretot, sapiguem-ho aprofitar.