Sobre el 27-S

maxresdefaultDoncs ja ho tenim aquí. El President de la Generalitat ja ha firmat el decret de convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper 27 de setembre de 2015. El 27-S ja no és cap especulació ja és una realitat. El futur està en mans dels ciutadans.

El futur l’escollirà el poble, i això certament fa por a Madrid. La democràcia en certa mesura té atemorit a cert poder fàctic i a cert “establishment” mesetari. En general, el  tarannà democràtic és de pa sucat amb oli. D’aquí, que tot plegat ens ha portat on som.

El 27-S el principat de Catalunya decidirà en unes eleccions cabdals quin camí vol seguir. No seran unes eleccions rutinàries, ni unes eleccions típiques. Estem davant d’un dels desafiaments més importants que s’ha fet a l’Estat Espanyol, democràticament, des de l’aprovació de la Constitució espanyola del 1978.

El deixar fer i esperar les baralles internes catalanes, no li ha acabat de funcionar al senyor Rajoy, i símbol dels nervis a Madrid, són tot el reguitzell d’amenaces, insults i menys-teniments que s’han tornat a bombardejar des de l’altra banda de l’Ebre. Si hi ha una cosa que fa basarda al poder, aquesta és la unitat d’acció. I just quan es pensàvem que aquí tindríem un trencadís històric, ha passat just el contrari. L’independentisme més novell i el més “mainstream” ha sumat i juga a guanyar el partit, la final, si voleu. Però és que a sobre, l’independentisme més alternatiu i divergent vol lluitar per tenir la clau tàctica d’aquest final de “procés”, intentant jugar de tu a tu amb l’alternativa progre (La candidatura de la marmota que defineix l’Antonio Baños). L’alternativa que encara creu amb una darrera possibilitat d’encaix territorial. Sí, aquella idea folla i pintoresca anomenada federalisme. En darrera instància, queda l’immobilisme que representa l’unionisme, els quals desitgen una derrota del SI, per preparar una contrareforma com diu en Toni Soler, per canviar-ho tot perquè res canvii, bé de fet si, per poder tancar definitivament el tema català.

La clau de tot plegat no la tindrà ni el qui, (els partits), ni el què, (el SI o el NO). Al meu entendre la tindrà el com;  el com es suma, el com es guanya o el com es perd. Però en definitiva, el COM voldrem aquest futur més proper i el COM l’expliquem per convèncer.

El tren a la vida no sol passar dues vegades, tinguem-ho clar. A la vegada que tinguem present, que els 28-S no ens valdrà cap tipus d’excusa. Com diu en Manuel Delgado, “en la història apareixen certs moments de transformació o de possibilitat de canvi, moments en què s’obre una escletxa pel canvi. A aquesta generació ens ha tocat viure aquest possible canvi d’estatus. Seria, des de la perspectiva de l’esquerra transformadora, una frivolitat i fins i tot una irresponsable no aprofitar el moment per intentar canviar certes qüestions“.