I ara què?

Governem-nos Junts pel SíEl 27 de setembre ja és història. Les eleccions plebiscitàries tan esperades ja han concorregut i la interpretació dels resultats és múltiple i variable en funció de la premsa que llegeixis. Les urnes han parlat, i més, al saber el resultat final amb tot el vot exterior escrutat. És evident que el resultat en escons és molt més clar que en vots. El sí ha guanyat, sí, sí. No ho ha fet amb el 50% del vots, també és veritat, tot i que s’ha quedat aproximadament a uns 80.000 vots del 50%, però ha estat superior al vot clarament unionista. Resumit el què tothom sap, resulta que ara el sí ha de començar a construir. Primer de tot ha d’escollir un President que lideri la transició cap a la República catalana. I aquí comença només, el primer d’un munt d’entrebancs que hi haurà en aquest procés d’emancipació. Perquè si algú es pensava que tot acabava el 27S, estava ben equivocat. Tot just ara comença tot, o millor dit, tot just ara hauria de començar tot.

Els dubtes floreixen per ambdues parts, per la banda del sí, sorgeixen per la construcció d’un Parlament de Catalunya netament independentista que aglutini certa unitat política i certa unitat d’acció dins del seu ampli ventall ideològic, unitat en el què, en el com, en el quan i en el qui. En l’elecció del President encarregat a culminar el procés, és on sembla que hi haurà més dificultats de cohesió. Però és que en la banda del no també hi ha dubtes d’acció, que no us enganyin les aparences. Si tensen la corda, i s’enroquen en la seva postura de no negociar res, surten debilitats internacionalment davant d’un mandat democràtic independentista, i com s’ha vist darrerament no és que tinguin un bon ressò mediàtic internacional. Si volen negociar un referèndum (que per la seva part també seria l’oportunitat de guanyar el procés polític català) l’horitzó del 20 de desembre, l’assalt a la Moncloa i la por a perdre les eleccions i també el referèndum, els col·lapsa. Cosa que posa de manifest la poca maduresa democràtica de l’Estat Espanyol. Les terceres vies queden descartades,  ja que si observem els resultats de les urnes, aquestes no estan molt contemplades majoritàriament per la població catalana. En definitiva, la democràcia és jugar a guanyar, però també s’ha d’estar disposat a perdre.

I ara doncs, què? Cap a on anem?

Sense menystenir la possible i plausible majoria parlamentària, que evidentment treballarà en una direcció ben clara, és evident que obtenir un suport superior al 50% del vots pel sí a la independència obriria molts camins. I aquí hi ha camí per córrer… Sembla que per la dreta el procés ja ha aglutinat tot el què podia, i per l’esquerra, encara que no ens ho creiem, hi ha molt escèptic per convèncer. La direcció del camí que ha de córrer el procés ha de ser cap a l’esquerra.

L’esquerra no ha sabut liderar la revolució del procés, cosa que sí ha sabut fer més en Mas que la dreta. En aquesta tessitura, l’esquerra no ha paït bé el lideratge ferm d’en Mas en el procés i certa esquerra no ha sabut com combatre aquest lideratge sinó era des de l’atac ferotge. Post 27 de setembre, les coses potser haurien de canviar.

La unitat que els ciutadans estan reclamant a crits entre esquerra i dreta és molt més complexe del què ens pensem, però a la vegada gens utòpica d’assolir. Al meu entendre cal mirada llarga, enterrar  “la puta i la ramoneta” per part de la dreta i fer-ho altament visible i creïble (que no és poc). La dreta ha de deixar d’eregir-se com a líder del procés i entomar el canvi de rol per ser-ne només, un actiu important (que tampoc serà fàcil). La figura política d’en Mas ha de ser avaluada i preguntar-se si és una figura que ajuda a sumar més Sís o ajuda a restar cap al Sí. La resposta d’aquesta pregunta serà, al meu entendre, la clau de volta de tot aquest entrellat estratègico-polític. Cal afinar i apuntar bé. Per part de l’esquerra, aquesta ha de fer creïble el canvi d’estatus quo i agafar amb fermesa la bandera del canvi social, no com a eslògan sinó com a pal de paller del nou escenari.

Tot plegat sembla difícil de quallar,  però la importància del moment ens ha d’esperançar. Mai havíem tingut tant a prop l’oportunitat del canvi. Doncs apa… canviem-ho tot, fins i tot, el nostre ADN més pessimista.

Article publicat a AraGranollers