Que no ho aturi ningú!

img_0404Avui més reposadament i sense l’adrenalina d’aquest passat diumenge, m’atreveixo a escriure quatre línies no només sobre l’actuació d’aquest diumenge sinó també sobre aquests darrers cinc anys dels Xics de Granollers.

Està clar que han estat cinc anys que retindré en la memòria molt de temps. La meva implicació ha estat absoluta, i m’he buidat per la colla. Ara em toca agafar aire i energia per continuar gaudint dels castells i de la colla des d’un altra mirada. Cinc anys de patiments, però també de moltes alegries. Uns anys on la gestió del capital humà de la colla ha estat cabdal i unes temporades on he aprés a gestionar tant la pròpia frustració com la col·lectiva. No us enganyaré que algun dia vessaven llàgrimes de tristesa pel meus ulls. Però aquestes també molts cops, s’han pogut eixugar assolint reptes col·lectius. Han estat cinc anys on m’he transformat com a persona i han marcat el meu demà personal, però sobretot cinc anys que perseguien l’objectiu de transformar un col·lectiu.

Cinc anys on els Xics de Granollers ens hem consolidat dins de les colles de vuit pisos. Descarregant un munt de castells de vuit. Batallant moltes d’aquestes darreres temporades amb el nostre, fins aquest passat diumenge, límit tècnic i mental, el 2 de 8 amb folre. Lluitant col·lectivament davant un castell que ens autoexigeix més del què ens pensem. Ara bé, aquest passat diumenge ens hem demostrat que el pas endavant que els Xics anhelem, és i ha de ser col·lectiu, i que sense l’empenta de tots no som ningú. Ara cal sobretot, forjar un salt qualitatiu endavant a nivell mental. Hem d’esdevenir una colla mentalment forta i sobretot ambiciosa, perquè el dia que perdem l’ambició, l’autosuperació, la fam, el “no en tinc prou, en vull més”, perdrem un valuós tresor, el motor de creixement de la colla. No ens podem conformar en el present. El que vam fer aquest diumenge no ha de ser el nostre sostre tècnic. Estic content per l’èxit d’aquest diumenge, pel nostre primer 7 de 8 carregat, i per la seva repercussió. Cada dia que passa, la fita, pren més valor. Però no vull que això esdevingui cap punt i final, ni tant sols un punt i seguit. Vull més, molt més que un 7 de 8, perquè crec que ens hem demostrat darrerament que podem esdevenir una colla que aspiri a més.

Sí, és cert, alguns deixem, les capes més altes de la direcció de la colla, però no crec en lideratges eterns, ni en les figures messianístiques. Crec més en les potencialitats i la força d’un col·lectiu quan aquest està unit i parla a plaça sense embuts. Que aquesta energia que ens remou i ens empeny cap amunt no l’aturi ningú. Siguem més autoexigents, siguem més autocrítics si ho desitgeu, però sentim-nos orgullosos d’aquesta força i empenta coral.

Ahir, avui i sempre, amunt Xics de Granollers!

Equitat i innovació educativa

img_0197Molt més que interessant la jornada d’equitat educativa i innovació feta aquest dissabte al Centre Cívic Nord de Granollers. Jornada que em serveix d’excusa per poder expressar la meva opinió al respecte en aquest portal.

Estem vivint uns moments on el debat educatiu està ocupant amb cert protagonisme els espais mediàtics més importants. Ja sigui per buscar solucions als nous reptes d’una societat més complexa o ja sigui per abordar el permanent i creixent fracàs escolar, l’educació sembla que hagi d’esmenar tots aquests reptes. Vagi per endavant, que penso que la resposta als futurs reptes socials que tinguem, cal abordar-los des d’un punt de vista més ampli i integral i que no crec que l’escola se l’hagi de responsabilitzar de cercar totes les solucions. La comunitat educativa ha d’aportar propostes engrescadores que generin il·lusió i sobretot serenitat, però no en serà la única ni la darrera responsable.

En un moment en què a l’escola se li demana que es repensi i es reformuli ella mateixa, crec que cal posar certes qüestions sobre la taula.

Repensar-se o refundar-se és més que interessant sempre i quan deixem aparcats certs estigmes i certs tics. Estem en un context social on es banalitza allò que és vell i s’emfatitza allò que és nou. Estem en uns temps on la innovació educativa es centra massa en el com i no tant en el què. I sobretot, deixem certament de banda, que l’escola i l’educació és i ha de ser un terreny equitatiu que vetlli, en gran mesura, per la igualtat d’oportunitats. I aquí tenim la mare dels ous de tot plegat. L’educació és i ha de ser universal, per a tothom. Hem de deixar enrere cert model d’escola classista per afrontar amb garanties els futurs reptes de la societat catalana del segle XXI. En aquest sentit, doncs, hem de constatar que el model d’escola concertada, no pas pels professionals que hi treballen, sinó pel concepte en sí, esdevé més un problema que una solució en sí mateix.

Abordar el debat sobre l’equitat educativa és també, parlar de com eliminar certa segregació escolar, un tema tabú entre l’esquerra tradicional o la socialdemocràcia d’aquest país. Una esquerra que fa bandera de l’educació pública, universal i de qualitat, però a la vegada no es prou valenta per abordar debats històrics com el de si cal seguir mantenint el model concertat. Una esquerra que propaga de mil i una maneres que l’educació és un dret de tot infant, però que a la vegada no afronta amb prou coratge actuacions per minvar la segregació escolar i per tant, per millorar la igualtat d’oportunitats dels infants.

Vivim en una època on tendim a espolsar-nos responsabilitats i culpabilitzar l’altre sense tenir en compte si realment fem el que està a les nostres mans. Autoexigim-nos per després poder reclamar el que pertoca, i és que moltes vegades, en el debat sobre la segregació escolar, l’administració local es renta les mans i dispara cap amunt, cap a l’administració superior, l’autonòmica. Però els ajuntaments, els ens municipals i sobretot els seus governs, podrien arremangar-se més la camisa i promoure propostes i actuacions que busquin el declivi de la segregació escolar.

I l’escola? I la comunitat educativa? Què pot fer al respecte? Doncs, primer de tot, fer autocrítica, no competir entre ella mateixa i indagar una innovació educativa inclusiva i gens elitista. Repensar-se sí, però sobretot repensar-se per arribar a tots els estrats socials i no predicar certes innovacions que només beneficien a uns quants i no a tothom. Ser autocrítics amb les males pràctiques professionals i apoderar-se amb determinació cap a una escola realment equitativa.

Tot plegat, demana esforç i treball col·lectiu, però sobretot, pensar que l’educació i l’escola han de ser institucions que es converteixin en referents,  en puntals on sostenir-se, que siguin potents i esdevinguin el pal de paller de la cohesió social i que cerquin un nivell d’excel·lència en les seves pràctiques. Tot plegat, ningú va dir que fos una tasca senzilla.

Sense embuts

IMG_2343IMG_2337Aquest passat dissabte 13 de febrer, el trio vallesà, Catástrofe Club, protagonitzaven una funció musical altament incendiària al bar l’Olla de Roca Umbert. Després d’estrenar el passat 2015 a la Sala NauB1 de Granollers el seu primer disc “Galletas” (Molusco Discos 2015), els vallesans es troben immersos en la seva gira promocional del seu primer treball discogràfic. De fet, el passat mes de gener, la banda va oferir un recital a la sala Fotomatón de Madrid, i sembla que la seva agenda de moment no tindrà pas aturador. Bona senyal! 

La vetllada proposada per l’Olla Roca Umbert va iniciar-se amb una proposta literària, un recital poètic denominat “Poesia o Barbàrie”. De la mà del poeta granollerí Joan Gener, es van poder escoltar versos incendiaris, mordaços, crítics i satírics tal vegada, però sobretot, versos extraordinaris i colpidors. Tot plegat, una avantsala ben virulenta, per aixecar el teló d’un concert singular que ens oferien els Catástrofe Club. Els vallesans van anar de menys a més, de ritmes pausats però incisius a ritmes profunds que encoratjaven la follia col·lectiva.

Els Catástrofe Club, saben el que es fan, transporten el públic cap a una atmòsfera plena d’inquietuds, inviten al personal a no quedar-se assentat i involucrar-se en l’audició i l’espectacle visual. Els vallesans ofereixen una proposta carregada de pop electrònic gens convencional. Una banda sonora que es nodreix de bases electròniques acompanyades de teclat, baix i guitarra, i que és capaç de mostrar-nos la foscor auditiva més autèntica. Si a sobre, li afegim que la projecció visual que acompanya la funció té la capacitat d’abduir-te en un món inclassificable, però això si, altament angoixant, fan d’aquesta proposta musical, un espectacle intens, dinàmic i excitant.

Pop electrònic independent, enèrgic i carregat de ràbia, així es defineixen els vallesans. Tot mostrant una mirada clara i unívoca envers el món que ens envolta, els Catástrofe Club ens parlen sense embuts. Així doncs, si sou amants de propostes musicals punyents, directes i ben obscures, els Catástrofe Club, i sobretot el seu darrer disc “Galletas” són una bona elecció.

Resum temporada 2015

IMG_5784 29405-1831964-12_10_07_Concurs_diumenge_313_Ara que ja enfilem els darrers dies d’aquest any 2015 i ara que moltes colles castelleres resten descansant, faré un breu i petit resum de la temporada castellera d’enguany.

Enguany la temporada ha estat excelsa no només per les fites assolides per moltes colles castelleres sinó també perquè el nivell del fet casteller continua augmentant any rere any a nivell global. Aquest 2015 no ha estat un any de calma precisament, sinó ans al contrari, ha estat un any de certa agitació castellera. Anem per parts. Dins del què podríem denominar colles de gamma extra, les distàncies entre les colles més punteres s’han escurçat i el nivell mostrat tant pels Castellers de Vilafranca, Minyons de Terrassa i Colla Vella dels Xiquets de Valls ha estat colossal. Els verds acostumats a certa superioritat en les darreres temporades han vist com malves i rosats han apretat de valent i han augmentat significativament el seu nivell tècnic. Les tres han fet història enguany i pertant és lògic pensar que l’Olimp casteller ja no és únicament verd.

Pel que fa a la resta del club selecte de la gamma extra, esmentar la consolidació en aquest grup de colles com Xiquets de Tarragona i Castellers de Sants que han assolit els objectius marcats, que no són pas fàcils. Per una altra banda, Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i Colla Joves Xiquets de Valls han tingut una temporada amb alts i baixos, però ambdues colles per un futur proper, hauran de demostrar la lliçó apresa aquest 2015. Capgrossos de Mataró i Castellers de Barcelona segueixen en el club, uns amb esprint final i entrant de puntetes i els altres amb ganes de demostrar galons i feina més enllà del 9d8.

Pel que fa a les colles de 9, les colles que apunten maneres no només per resultats sinó per la seva dinàmica positiva són els Castellers de Sabadell i els nouvinguts al club, els Nens del Vendrell. Els de verd aglutinant en una mateixa diada 3d9f i 4d9f, fent un pas més no només en la consolidació del 3d9f sinó afegint un èxit més el 4d9f. Els vermells han demostrat un domini espectacular en la classe alta de castells de 8 i assentant el primer castell de 9 de la seva història. Els Castellers de la Vila de Gràcia, consoliden galons de 9, amb regularitat i ofici, i això té el seu mèrit. Mantenir nivell no és pas cap cosa dolenta. En el club de les colles de 9 també hi treu cap els Xicots de Vilafranca, que caldrà seguir de prop aquest proper 2016. Xiquets de Reus manté nivell d’altres temporades i aconsegueix la fita de carregar el 4d9f. La tripleta màgica, tota descarregada serà l’objectiu imminent dels avellana.

I pel que fa a les colles de 8, al meu entendre, la temporada dels Marrecs de Salt ha estat envejable. El pas cap als castells de gamma alta de 8 l’han fet amb fermesa. El repte titànic d’afrontar els 9 pisos, ja en sí mateix, serà un gaudi pels de Salt. Cal esmentar també els Castellers de Sant Cugat, amb el seu primer 5d8 i pilar de 6 de la seva història. Els vallesans enguany no han pogut fer regularment el 2d8f, però les seves cireretes finals els deixen amb sentiment merescut d’eufòria. En un altre esglaó, a poca distància, però una mica per sota, hi ha els Xics de Granollers, els Sagals d’Osona i els Moixiganguers d’Igualada. Les tres mantenen el nivell dels darrers anys, cosa gens fàcil. Els granes aconsegueixen descarregar el 2d8f a casa, però tenen deures pendents amb el 5d8. La mala dinàmica del tram final amb el 3d8 no els ha ajudat gaire. Els de taronja acaben contents amb una tripleta carregada (amb 2d8f carregat) i amb un senyor espadat de 6 pisos. Poc regulars enguany amb castells de 8, han sabut treure suc en els moments oportuns. I els liles, continuen amb un cert domini sobre el 2d8f, domini que no poden demostrar amb el 3d8. Amb tot, les tres colles han de trobar la tecla que els permeti regularitzar la tripleta de 8, per fer un pas endavant aquest proper 2016. Per últim i no per això menys important, el final de temporada imparable dels Castellers del Poble Sec i l’estiu pletòric dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau, assolint ambdues colles, ajuntar 4d8, 3d8 i 2d7 per primer cop en la seva història, els han permès graduar-se com a clàssics de 8.

Ara doncs toca descansar, toca recarregar piles i toca pensar com afrontar amb la màxima il·lusió aquest 2016. Aquí restarem amb moltes ganes de castells i amb una certa impaciència per què engegui la propera temporada castellera.

Ovidi al cub

IMG_5590 IMG_5598Ja porten dies voltant per racons i contrades d’aquest país. De nord a sud i d’est a oest. Borja Penalba, David Caño i David Fernàndez, encoratjats pel seu amic Feliu Ventura, s’apleguen dalt dels escenaris per retre un viu i sentit homenatge a la figura d’Ovidi Montllor i Mengual amb l’espectacle “Ovidi al cub”. Anit,  va tocar rendir lloança a Granollers, en motiu del festival “In_cult” que organitza any rere any el Casal Popular de l’Esquerda. Eren quarts d’onze i la Sala Nau B1 presentava un aspecte de gran vetllada. Tres homes aplegats al voltant d’una taula, per escenificar i interpretar l’Ovidi més quotidià i més proper, l’Ovidi més sincer.

En aquest 2015, any Ovidi Montllor, aquest “Ovidi al cub” representa un homenatge no només a la figura musical, cultural i lírica del d’Alcoi, sinó també una lloança a l’Ovidi més reivindicatiu i combatiu. Un espectacle senzill i ben mudat, però carregat de detalls i particularitats que configuren una funció exquisida. Tres actius sobre l’escenari que juguen rols ben diferents. Rols que sumen i complementen però que desentonen ben poc. Complicitats entre ells, que denoten hores de vol conjunt i sobretot erudició entorn a l’Ovidi i la seva biografia, fan d’aquest espectacle una senyora obra mestra. “Ovidi al cub”, és una mescla de música, poesia i discurs, que el fan un producte amb contingut de qualitat. Tot està cuidat, comptant amb una escenografia simple però gens buida, utilitzant melodies planeres però acompanyades de veus abruptes i colpidores  i tot estructurat amb un relat pausat però ben directe i punyent per atreure l’atenció, en tot moment, d’un públic generalment entregat. “Ovidi al cub” compta a més, amb un repertori ple de clàssics i èxits del d’Alcoi. Cançons tant il·lustres com “Va com va”, “Homenatge a Teresa”, ” Perquè vull” o “Tot explota bé pel cap o per la pota” no falten en aquesta funció.

En Borja Penalba lloa i enalteix la lírica i la melodia del d’Alcoi. En David Caño dramatitza un munt de versos mordaços i en David Fernàndez sap interpretar el rol d’acompanyant melòdic amb l’afegitó de saber articular les paraules adequades en el moment més escaient. Així doncs, “Ovidi al cub” és un espectacle que emociona als espectadors, que connecta amb el públic i que sobretot fa allò difícil dalt d’un escenari, transmetre passió i sentiment. “Ovidi al cub” serà segurament una funció passatgera, però de ben segur que ha deixat i deixarà petjada al país. N’Ovidi Montllor i Mengual segurament aplaudiria aquesta sentida representació.