Cultura de proximitat

Sovint hi ha un discurs, un relat, una mica estès a peu de carrer que el món de l’art i de la cultura és força distant al públic en general (sobretot en la cultura de masses o la cultura “mainstream”). Hi ha magnificada una idea que l’artista no és procliu a mecanismes que apropin el mateix artista al públic o a la seva pròpia parròquia de seguidors, i que potser quan existeix aquest intent d’acostament és més virtual que no pas real. Però tot i així, com que no tothom és igual, i no tothom entén aquest món de la mateixa manera, hi ha artistes i espectadors que aposten per aixecar barreres entre el món de la producció artística i el món del consum cultural. Cada cop hi ha més artistes de diferents disciplines que busquen camins i dreceres per acostar la seva obra al públic, ja sigui al petit teatre, a la llibreria del barri, a la sala de concerts o a l’ateneu popular. De fet, no sé ben bé fins a quin punt la crisi econòmica que estem patint tots plegats, ha estat clau per desllorigar i esmicolar aquest discurs patent. Però en qualsevol cas, el món artístic i sobretot el món cultural més alternatiu està fent passes en aquest sentit.

Hi ha unes quantes mostres que apunten a aquesta direcció. En el mateix Vallès hi podem trobar; els vermuts literaris del Tarambana, els dimarts singulars de l’AC de Granollers i algunes altres propostes similars. Sense anar més lluny, aquest passat dissabte 28 de gener a Granollers i més concretament a la Sala NauB1 va tenir lloc una nova proposta prou singular “I si parlem de música?”. Una idea d’esdeveniment que pretenia establir un diàleg obert entre artistes musicals com Mazoni (Jaume Pla) o El Petit de Cal Eril (Joan Pons) i el públic que ho desitgés. Aprofitant l’avinentesa que ambdós músics tenien programat un concert a la mateixa sala aquell dia, hores abans i entre proves de so d’ambdues bandes, va tenir lloc un debat sobre el món musical.

Un debat on el músic parlava de tu a tu i sense micròfons pel mig amb el públic. Un diàleg per xerrar sobre processos creatius,  fonts d’inspiracions artístiques, metodologies de treball o sobre la mateixa indústria musical o cultural, per citar alguns temes. Però sobretot va ser un espai comunicatiu per demostrar que moltes vegades els artistes estan més avesats a respondre a les preguntes dels periodistes especialitzats que no pas a respondre els dubtes i inquietuds del públic. I és això el què fa que aquesta proposta esdevingui singular. En primer lloc per baixar al mateix esglaó o replà el músic i el seguidor, i en segon lloc, perquè aquest diàleg entre artista i públic és proper, distès i viu. S’ha de lloar que tant en Jaume Pla (Mazoni) com en Joan Pons (El Petit de Cal Eril) es llencessin sense paracaigudes, com aquell qui diu, davant una proposta inusual en el món musical, que servia i serveix per apropar encara més  l’art musical a públic i amants de la música.

Així doncs, només queda aplaudir iniciatives com aquesta. Iniciatives que activistes culturals com Joan Gener sota l’aixopluc d’equipaments públics com la Sala NauB1 proporcionen als amants de la cultura. Toca encoratjar-los a seguir, sense filtres i sense embuts, fomentant petites tertúlies culturals de proximitat. Intentarem seguir-les de ben a prop.

Notícia de VOTV

Anuncis

Sense embuts

IMG_2343IMG_2337Aquest passat dissabte 13 de febrer, el trio vallesà, Catástrofe Club, protagonitzaven una funció musical altament incendiària al bar l’Olla de Roca Umbert. Després d’estrenar el passat 2015 a la Sala NauB1 de Granollers el seu primer disc “Galletas” (Molusco Discos 2015), els vallesans es troben immersos en la seva gira promocional del seu primer treball discogràfic. De fet, el passat mes de gener, la banda va oferir un recital a la sala Fotomatón de Madrid, i sembla que la seva agenda de moment no tindrà pas aturador. Bona senyal! 

La vetllada proposada per l’Olla Roca Umbert va iniciar-se amb una proposta literària, un recital poètic denominat “Poesia o Barbàrie”. De la mà del poeta granollerí Joan Gener, es van poder escoltar versos incendiaris, mordaços, crítics i satírics tal vegada, però sobretot, versos extraordinaris i colpidors. Tot plegat, una avantsala ben virulenta, per aixecar el teló d’un concert singular que ens oferien els Catástrofe Club. Els vallesans van anar de menys a més, de ritmes pausats però incisius a ritmes profunds que encoratjaven la follia col·lectiva.

Els Catástrofe Club, saben el que es fan, transporten el públic cap a una atmòsfera plena d’inquietuds, inviten al personal a no quedar-se assentat i involucrar-se en l’audició i l’espectacle visual. Els vallesans ofereixen una proposta carregada de pop electrònic gens convencional. Una banda sonora que es nodreix de bases electròniques acompanyades de teclat, baix i guitarra, i que és capaç de mostrar-nos la foscor auditiva més autèntica. Si a sobre, li afegim que la projecció visual que acompanya la funció té la capacitat d’abduir-te en un món inclassificable, però això si, altament angoixant, fan d’aquesta proposta musical, un espectacle intens, dinàmic i excitant.

Pop electrònic independent, enèrgic i carregat de ràbia, així es defineixen els vallesans. Tot mostrant una mirada clara i unívoca envers el món que ens envolta, els Catástrofe Club ens parlen sense embuts. Així doncs, si sou amants de propostes musicals punyents, directes i ben obscures, els Catástrofe Club, i sobretot el seu darrer disc “Galletas” són una bona elecció.

Ovidi al cub

IMG_5590 IMG_5598Ja porten dies voltant per racons i contrades d’aquest país. De nord a sud i d’est a oest. Borja Penalba, David Caño i David Fernàndez, encoratjats pel seu amic Feliu Ventura, s’apleguen dalt dels escenaris per retre un viu i sentit homenatge a la figura d’Ovidi Montllor i Mengual amb l’espectacle “Ovidi al cub”. Anit,  va tocar rendir lloança a Granollers, en motiu del festival “In_cult” que organitza any rere any el Casal Popular de l’Esquerda. Eren quarts d’onze i la Sala Nau B1 presentava un aspecte de gran vetllada. Tres homes aplegats al voltant d’una taula, per escenificar i interpretar l’Ovidi més quotidià i més proper, l’Ovidi més sincer.

En aquest 2015, any Ovidi Montllor, aquest “Ovidi al cub” representa un homenatge no només a la figura musical, cultural i lírica del d’Alcoi, sinó també una lloança a l’Ovidi més reivindicatiu i combatiu. Un espectacle senzill i ben mudat, però carregat de detalls i particularitats que configuren una funció exquisida. Tres actius sobre l’escenari que juguen rols ben diferents. Rols que sumen i complementen però que desentonen ben poc. Complicitats entre ells, que denoten hores de vol conjunt i sobretot erudició entorn a l’Ovidi i la seva biografia, fan d’aquest espectacle una senyora obra mestra. “Ovidi al cub”, és una mescla de música, poesia i discurs, que el fan un producte amb contingut de qualitat. Tot està cuidat, comptant amb una escenografia simple però gens buida, utilitzant melodies planeres però acompanyades de veus abruptes i colpidores  i tot estructurat amb un relat pausat però ben directe i punyent per atreure l’atenció, en tot moment, d’un públic generalment entregat. “Ovidi al cub” compta a més, amb un repertori ple de clàssics i èxits del d’Alcoi. Cançons tant il·lustres com “Va com va”, “Homenatge a Teresa”, ” Perquè vull” o “Tot explota bé pel cap o per la pota” no falten en aquesta funció.

En Borja Penalba lloa i enalteix la lírica i la melodia del d’Alcoi. En David Caño dramatitza un munt de versos mordaços i en David Fernàndez sap interpretar el rol d’acompanyant melòdic amb l’afegitó de saber articular les paraules adequades en el moment més escaient. Així doncs, “Ovidi al cub” és un espectacle que emociona als espectadors, que connecta amb el públic i que sobretot fa allò difícil dalt d’un escenari, transmetre passió i sentiment. “Ovidi al cub” serà segurament una funció passatgera, però de ben segur que ha deixat i deixarà petjada al país. N’Ovidi Montllor i Mengual segurament aplaudiria aquesta sentida representació.

Estrena planera

10-caminsDe deu camins que tenia per escollir, en vaig triar un, el que em transportava a una nova destinació i a una nova vida. I és que “Nova destinació, nova vida” és un dels deu relats captivants que podreu trobar al llibre “10 camins i una foguera” publicat per l’editorial Voliana Edicions.  Aquest és un text fugaç que ens proposa talentosament l’escriptora Núria Costa. La novella autora ens proposa un relat curt, però intens. Una història àgil i de certa celeritat, compaginada amb ritmes pausats i calmats que es decoren amb una multitud de records de la protagonista. Unes reminiscències que donen forma i vida al trajecte que gaudeix el lector.

L’autora no dóna descans al lector, perquè la lectura del relat no es fa feixuga i combina l’incertesa i la preocupació de la protagonista amb l’energia trepidant amb el qual transcorre el viatge real i mental de la mateixa Ann.

Així doncs, tenim a les mans, una narració que ens evoca el negre literari, amb polsims de cert suspens refrescant, on la Núria Costa sap a què juga i sap com ens vol delectar. Un relat punyent i trepidant, que destil·la certa tendresa en les formes i que captiva per la seva lectura planera. Una història que enganxa, que t’atrau a la vegada  que et genera incertitud tant en l’acció com en el desenllaç d’aquesta.

Bona estrena la seva, gens dubitativa i prou clara. Desitgem doncs, més futur, més creacions per aquesta novella escriptora. Estarem atents i estarem expectants a les bones noves que arribin sobre la Núria Costa. Llarga vida a propostes literàries com aquesta.

 

Pels dies bons

Pau Vallvé - Pels dies bonsD’en Pau Vallvé molt ja s’ha escrit, i del seu darrer treball discogràfic “Pels dies bons” (auto-produït) poc falta a afegir al que la crítica n’ha escrit. Tot i així hi diré la meva.

Encara recordo quan vaig conèixer musicalment parlant a en Pau Vallvé, va ser en un disc d’una antiga formació seva “ü_ma” en la qual compartia veu i melodies  amb la també talentosa Maria Coma. Des de llavors haig de dir que en Pau Vallvé no ha parat de delectar-me amb les seves propostes i treballs discogràfics.

En el seu primer disc en solitari “2010 (Amniòtic Records)” em va captivar la força i l’energia que desprenia, però sobretot el so d’aquell disc. En el segon “De bosc” (Amniòtic Records) em vaig quedar amb la maduresa i el minimalisme musical, baixa contundència però sense rebaixar en cap moment la qualitat. I ara, aquest final de 2014, en Pau Vallvé, decideix fer un tros de disc per emmarcar, per adquirir i per escoltar en profunditat. Amb “Pels dies bons” el músic barceloní ha fet un salt endavant abismal, so exquisit, com sempre, amb cura de tots els detalls sonors. Disc complet, variat, sincer i madur. Disc fet a consciència i això s’ha notat. En Pau Vallvé ha cuidat totes les fases de creació d’un treball discogràfic: gravació, producció, fabricació, promoció, … i això ha fet implicar-se en cos i ànima en aquest seu projecte musical.

“Pels dies bons” no és cap reafirmació del músic barceloní, no és cap consolidació d’aquest. En aquest disc Pau Vallvé es vesteix de Pau Vallvé i es mostra a si mateix “tal com raja” amb ànim de transmetre i comunicar musicalment. Una obra musical exquisida que delectarà i està delectant a molts, i que ha a aconseguit unir opinions de crítica musical i fans.

Un plaer sonor magnífic l’escolta d’aquest “Pels dies bons”. Molt encertada, va ser doncs, l’adquisició del treball discogràfic en format vinil. Si voleu, podeu escoltar-l’ho al seu Bandcamp o Spotify  . No ho dubteu.