Equitat i innovació educativa

img_0197Molt més que interessant la jornada d’equitat educativa i innovació feta aquest dissabte al Centre Cívic Nord de Granollers. Jornada que em serveix d’excusa per poder expressar la meva opinió al respecte en aquest portal.

Estem vivint uns moments on el debat educatiu està ocupant amb cert protagonisme els espais mediàtics més importants. Ja sigui per buscar solucions als nous reptes d’una societat més complexa o ja sigui per abordar el permanent i creixent fracàs escolar, l’educació sembla que hagi d’esmenar tots aquests reptes. Vagi per endavant, que penso que la resposta als futurs reptes socials que tinguem, cal abordar-los des d’un punt de vista més ampli i integral i que no crec que l’escola se l’hagi de responsabilitzar de cercar totes les solucions. La comunitat educativa ha d’aportar propostes engrescadores que generin il·lusió i sobretot serenitat, però no en serà la única ni la darrera responsable.

En un moment en què a l’escola se li demana que es repensi i es reformuli ella mateixa, crec que cal posar certes qüestions sobre la taula.

Repensar-se o refundar-se és més que interessant sempre i quan deixem aparcats certs estigmes i certs tics. Estem en un context social on es banalitza allò que és vell i s’emfatitza allò que és nou. Estem en uns temps on la innovació educativa es centra massa en el com i no tant en el què. I sobretot, deixem certament de banda, que l’escola i l’educació és i ha de ser un terreny equitatiu que vetlli, en gran mesura, per la igualtat d’oportunitats. I aquí tenim la mare dels ous de tot plegat. L’educació és i ha de ser universal, per a tothom. Hem de deixar enrere cert model d’escola classista per afrontar amb garanties els futurs reptes de la societat catalana del segle XXI. En aquest sentit, doncs, hem de constatar que el model d’escola concertada, no pas pels professionals que hi treballen, sinó pel concepte en sí, esdevé més un problema que una solució en sí mateix.

Abordar el debat sobre l’equitat educativa és també, parlar de com eliminar certa segregació escolar, un tema tabú entre l’esquerra tradicional o la socialdemocràcia d’aquest país. Una esquerra que fa bandera de l’educació pública, universal i de qualitat, però a la vegada no es prou valenta per abordar debats històrics com el de si cal seguir mantenint el model concertat. Una esquerra que propaga de mil i una maneres que l’educació és un dret de tot infant, però que a la vegada no afronta amb prou coratge actuacions per minvar la segregació escolar i per tant, per millorar la igualtat d’oportunitats dels infants.

Vivim en una època on tendim a espolsar-nos responsabilitats i culpabilitzar l’altre sense tenir en compte si realment fem el que està a les nostres mans. Autoexigim-nos per després poder reclamar el que pertoca, i és que moltes vegades, en el debat sobre la segregació escolar, l’administració local es renta les mans i dispara cap amunt, cap a l’administració superior, l’autonòmica. Però els ajuntaments, els ens municipals i sobretot els seus governs, podrien arremangar-se més la camisa i promoure propostes i actuacions que busquin el declivi de la segregació escolar.

I l’escola? I la comunitat educativa? Què pot fer al respecte? Doncs, primer de tot, fer autocrítica, no competir entre ella mateixa i indagar una innovació educativa inclusiva i gens elitista. Repensar-se sí, però sobretot repensar-se per arribar a tots els estrats socials i no predicar certes innovacions que només beneficien a uns quants i no a tothom. Ser autocrítics amb les males pràctiques professionals i apoderar-se amb determinació cap a una escola realment equitativa.

Tot plegat, demana esforç i treball col·lectiu, però sobretot, pensar que l’educació i l’escola han de ser institucions que es converteixin en referents,  en puntals on sostenir-se, que siguin potents i esdevinguin el pal de paller de la cohesió social i que cerquin un nivell d’excel·lència en les seves pràctiques. Tot plegat, ningú va dir que fos una tasca senzilla.

Anuncis

I ara què?

Governem-nos Junts pel SíEl 27 de setembre ja és història. Les eleccions plebiscitàries tan esperades ja han concorregut i la interpretació dels resultats és múltiple i variable en funció de la premsa que llegeixis. Les urnes han parlat, i més, al saber el resultat final amb tot el vot exterior escrutat. És evident que el resultat en escons és molt més clar que en vots. El sí ha guanyat, sí, sí. No ho ha fet amb el 50% del vots, també és veritat, tot i que s’ha quedat aproximadament a uns 80.000 vots del 50%, però ha estat superior al vot clarament unionista. Resumit el què tothom sap, resulta que ara el sí ha de començar a construir. Primer de tot ha d’escollir un President que lideri la transició cap a la República catalana. I aquí comença només, el primer d’un munt d’entrebancs que hi haurà en aquest procés d’emancipació. Perquè si algú es pensava que tot acabava el 27S, estava ben equivocat. Tot just ara comença tot, o millor dit, tot just ara hauria de començar tot.

Els dubtes floreixen per ambdues parts, per la banda del sí, sorgeixen per la construcció d’un Parlament de Catalunya netament independentista que aglutini certa unitat política i certa unitat d’acció dins del seu ampli ventall ideològic, unitat en el què, en el com, en el quan i en el qui. En l’elecció del President encarregat a culminar el procés, és on sembla que hi haurà més dificultats de cohesió. Però és que en la banda del no també hi ha dubtes d’acció, que no us enganyin les aparences. Si tensen la corda, i s’enroquen en la seva postura de no negociar res, surten debilitats internacionalment davant d’un mandat democràtic independentista, i com s’ha vist darrerament no és que tinguin un bon ressò mediàtic internacional. Si volen negociar un referèndum (que per la seva part també seria l’oportunitat de guanyar el procés polític català) l’horitzó del 20 de desembre, l’assalt a la Moncloa i la por a perdre les eleccions i també el referèndum, els col·lapsa. Cosa que posa de manifest la poca maduresa democràtica de l’Estat Espanyol. Les terceres vies queden descartades,  ja que si observem els resultats de les urnes, aquestes no estan molt contemplades majoritàriament per la població catalana. En definitiva, la democràcia és jugar a guanyar, però també s’ha d’estar disposat a perdre.

I ara doncs, què? Cap a on anem?

Sense menystenir la possible i plausible majoria parlamentària, que evidentment treballarà en una direcció ben clara, és evident que obtenir un suport superior al 50% del vots pel sí a la independència obriria molts camins. I aquí hi ha camí per córrer… Sembla que per la dreta el procés ja ha aglutinat tot el què podia, i per l’esquerra, encara que no ens ho creiem, hi ha molt escèptic per convèncer. La direcció del camí que ha de córrer el procés ha de ser cap a l’esquerra.

L’esquerra no ha sabut liderar la revolució del procés, cosa que sí ha sabut fer més en Mas que la dreta. En aquesta tessitura, l’esquerra no ha paït bé el lideratge ferm d’en Mas en el procés i certa esquerra no ha sabut com combatre aquest lideratge sinó era des de l’atac ferotge. Post 27 de setembre, les coses potser haurien de canviar.

La unitat que els ciutadans estan reclamant a crits entre esquerra i dreta és molt més complexe del què ens pensem, però a la vegada gens utòpica d’assolir. Al meu entendre cal mirada llarga, enterrar  “la puta i la ramoneta” per part de la dreta i fer-ho altament visible i creïble (que no és poc). La dreta ha de deixar d’eregir-se com a líder del procés i entomar el canvi de rol per ser-ne només, un actiu important (que tampoc serà fàcil). La figura política d’en Mas ha de ser avaluada i preguntar-se si és una figura que ajuda a sumar més Sís o ajuda a restar cap al Sí. La resposta d’aquesta pregunta serà, al meu entendre, la clau de volta de tot aquest entrellat estratègico-polític. Cal afinar i apuntar bé. Per part de l’esquerra, aquesta ha de fer creïble el canvi d’estatus quo i agafar amb fermesa la bandera del canvi social, no com a eslògan sinó com a pal de paller del nou escenari.

Tot plegat sembla difícil de quallar,  però la importància del moment ens ha d’esperançar. Mai havíem tingut tant a prop l’oportunitat del canvi. Doncs apa… canviem-ho tot, fins i tot, el nostre ADN més pessimista.

Article publicat a AraGranollers

Sobre el 27-S

maxresdefaultDoncs ja ho tenim aquí. El President de la Generalitat ja ha firmat el decret de convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper 27 de setembre de 2015. El 27-S ja no és cap especulació ja és una realitat. El futur està en mans dels ciutadans.

El futur l’escollirà el poble, i això certament fa por a Madrid. La democràcia en certa mesura té atemorit a cert poder fàctic i a cert “establishment” mesetari. En general, el  tarannà democràtic és de pa sucat amb oli. D’aquí, que tot plegat ens ha portat on som.

El 27-S el principat de Catalunya decidirà en unes eleccions cabdals quin camí vol seguir. No seran unes eleccions rutinàries, ni unes eleccions típiques. Estem davant d’un dels desafiaments més importants que s’ha fet a l’Estat Espanyol, democràticament, des de l’aprovació de la Constitució espanyola del 1978.

El deixar fer i esperar les baralles internes catalanes, no li ha acabat de funcionar al senyor Rajoy, i símbol dels nervis a Madrid, són tot el reguitzell d’amenaces, insults i menys-teniments que s’han tornat a bombardejar des de l’altra banda de l’Ebre. Si hi ha una cosa que fa basarda al poder, aquesta és la unitat d’acció. I just quan es pensàvem que aquí tindríem un trencadís històric, ha passat just el contrari. L’independentisme més novell i el més “mainstream” ha sumat i juga a guanyar el partit, la final, si voleu. Però és que a sobre, l’independentisme més alternatiu i divergent vol lluitar per tenir la clau tàctica d’aquest final de “procés”, intentant jugar de tu a tu amb l’alternativa progre (La candidatura de la marmota que defineix l’Antonio Baños). L’alternativa que encara creu amb una darrera possibilitat d’encaix territorial. Sí, aquella idea folla i pintoresca anomenada federalisme. En darrera instància, queda l’immobilisme que representa l’unionisme, els quals desitgen una derrota del SI, per preparar una contrareforma com diu en Toni Soler, per canviar-ho tot perquè res canvii, bé de fet si, per poder tancar definitivament el tema català.

La clau de tot plegat no la tindrà ni el qui, (els partits), ni el què, (el SI o el NO). Al meu entendre la tindrà el com;  el com es suma, el com es guanya o el com es perd. Però en definitiva, el COM voldrem aquest futur més proper i el COM l’expliquem per convèncer.

El tren a la vida no sol passar dues vegades, tinguem-ho clar. A la vegada que tinguem present, que els 28-S no ens valdrà cap tipus d’excusa. Com diu en Manuel Delgado, “en la història apareixen certs moments de transformació o de possibilitat de canvi, moments en què s’obre una escletxa pel canvi. A aquesta generació ens ha tocat viure aquest possible canvi d’estatus. Seria, des de la perspectiva de l’esquerra transformadora, una frivolitat i fins i tot una irresponsable no aprofitar el moment per intentar canviar certes qüestions“.

 

El Retorn

El retornDoncs sí, hi torno, després de molt de temps amb aquest portal parat, he decidit tornar-hi amb més o menys intensitat, amb més o menys continuïtat, però amb il·lusions renovades i amb ganes de tornar a fer una cosa que tenia necessitat de fer i potser de compartir, escriure, opinar, reflexionar, fotografiar i també divulgar. I sí, com podeu veure, aquest no és un post sobre la novel·la “El retorn”, però la imatge m’ha agradat i no he dubtat en incloure-la aquí, perquè en definitiva, torno a agafar la meva maleta de dèries i aficions.

La parada més que estacional d’aquest portal, PUNTS i SEGUITS, va ser obligada per molts i diferents motius, però per sobre de tot per manca de temps per poder seguir escrivint i poder-ho fer amb rigor. Ara, passat un temps, sí uns anys, he decidit renovar aquest portal i fer-hi unes reformes perquè fós un espai que anés una mica més enllà d’un bloc convencional.

I què he renovat i reformat? Doncs a part del bloc, on hi podreu trobar reflexions, opinions personals sobre moltes qüestions (Bloc), hi podreu trobrar altres dèries meves, com fer cops de clics amb una càmera fotogràfica (Clixé) o mostrar-vos tot de propostes musicals ben diverses però ben interessants (Cara B).

Així que si teniu temps, i voleu donar un tomb virtual, esteu ben convidats. Passeu, passeu…

De l’individual al col·lectiu

Els dies que ens pertoca viure no són pas fàcils. La crisi ferotge que s’ha escolat pel bell mig del sistema financer, ja fa temps que ens ha dut certes conseqüències. Conseqüències que no agraden a ningú, però que a la vegada ens han portat a veure la cara poc agraciada d’aquesta societat del segle XXI.

Aquella societat abduïda per un consum frenètic que a la vegada no volia veure més enllà del present i del mateix individu, veu frenada de cop les seves aspiracions. Aquella societat que en part no s’identificava amb conceptes com sostenibilitat i que vivia al dia, s’ha estancat i veu com ha de pensar de cop, més enllà del demà. Una societat que majoritàriament s’aferrava a l’individualisme. Un individualisme imperant aquests darrers anys que ens ha portat on som. Temps on la gent es mira al mirall de casa i procura que els seus no rebin gaire. Dies egoistes a voltes. Temps difícils per pensar col·lectivament cap a on volem anar. Un hivern per confiar que la grossa arribi a casa i per esperar que les tisores no afectin a l’economia domèstica.

D’aquesta poca capacitat d’actuació i pensament col·lectiu, certs agents socials se n’aprofiten, i duen a terme un plec de mesures que alguns ens escandalitza. Si realment volem sortir del pou, la nostra manera de pensar, actuar i treballar ha d’esdevenir conjunta i cooperativa. Aquesta forma d’actuar, per sort, no és una raresa en aquesta societat, tenim un munt de bons d’exemples que ens poden servir. Exemples de diferents tipologies i àmbits d’actuació (ONG’s, cooperatives de consum, entitats i associacions de tot tipus,…) que ens ajuden a entendre i a dibuixar una manera més de viure en aquest planeta.

Les èpoques de crisi, en definitiva, són temps pels canvis. I perquè els canvis siguin col·lectius, els individus en particular hi tenim molt dir.

Article publicat a Ràdio Granollers